Hi ha persones que, al llarg del temps, transcendeixen el seu rol. No només exerceixen una professió, sinó que es converteixen en referents, en models a seguir. Un model de mestra rigorosa i propera, de professional compromesa, de directiva amb visió, de gestora de persones amb empatia, i sobretot, un model de qualitat humana.

L’Ada Sanmartí ha estat tot això. Durant 45 anys, ha estat un pilar indiscutible de la nostra escola. La seva mirada serena, la seva capacitat de liderar des de la confiança i la seva passió per l’educació han deixat una empremta profunda en generacions d’alumnes, famílies i companys.

Ara, en el moment de la seva jubilació, ens regala una conversa íntima i sincera. En aquesta entrevista, l’Ada comparteix records, reflexions i aprenentatges d’una vida dedicada a l’escola. Una vida construïda amb vocació, exigència i una gran humanitat. Paraules que la defineixen.

Els inicis

Fem un viatge enrere en el temps… Recordes com vas viure aquell primer dia que vas entrar a la nostra escola, ja sigui com a docent o com a directora?

Recordo perfectament el primer dia que vaig entrar a l’escola. La germana Càndida em va rebre en un rebedor petit i acollidor, il·luminat per la llum d’una tarda de començaments de l’estiu i amb l’olor de les plantes acabades de regar que hi havia l’entrada. Jo estava emocionada, plena d’il·lusions i també una mica nerviosa, ja que  per primera vegada trepitjava l’escola, no com alumna de pràctiques, si no com a mestra.

Un altre moment especial va ser el primer dia de curs com a mestra i especialment quan vaig rebre els meus primers alumnes. Ara  i després d’haver passat uns quants anys, sembla que encara vegi les seves cares i la brillantor als ulls a l’entrar a l’aula. Per mi va ser un inici carregat d’esperança, on començava a descobrir l’aprenentatge mutu i les primeres passes d’un futur ple d’històries per escriure.

Quan vas decidir que volies dedicar-te a l’educació? Hi va haver alguna persona o experiència que t’inspirés especialment a fer aquest camí?

Segons els meus pares a l’edat de cinc anys ja deia que volia ser mestra i al llarg del temps d’escola i institut vaig tenir la sort de trobar mestres i professors que em van acompanyar i influir en aquesta determinació. Els recordo amb molta estima i amb una gran admiració perquè d’ells vaig aprendre molt.

L’aventura de liderar una escola

Durant aquests deu anys al capdavant de l’escola, segur que has viscut moments memorables. Ens en pots explicar alguna anècdota divertida que encara recordis amb un somriure?

En el dia a dia d’una mestra hi ha molt moments que et fan somriure i sobretot solen ser comentaris d’alumnes davant de diverses situacions. 

A l’aula de P1 el curs passat va començar una cantarella que segur que tots coneixeu quan apareixia el número 14. És la d’agafa un …, això ens feia riure a tots, fent que cada dia els alumnes esperessin el moment que algú deia 14 per començar la cantarella i les rialles. Aquesta complicitat i rialles han seguit l’hora de mates a P2, creant moments divertits i vincles especials entre la mestra i els alumnes.

Hi ha alguna situació o alumne/a que t’hagi emocionat o impactat especialment durant el teu temps com a directora?

Durant els anys de direcció en recordo vàries, sobretot amb alumnes d’ESO i en general són situacions agradables. Sí que hi ha un alumne que m’ha impactat i emocionat al llarg del temps. Aquest alumne el conec des de petit i després vaig tenir la sort de poder-ne fer un seguiment  especial com a directora. Ara que fa anys que va acabar l’ESO encara mantinc una relació especial amb ell i la seva família. Durant aquest temps m’ha demostrat que per ell encara soc un referent. Això realment m’emociona. Em fa il·lusió veure que està bé i conèixer els seus progressos.

Com has vist evolucionar l’escola al llarg d’aquests anys? Quins canvis destacaries, i quins valors creus que s’han mantingut inalterables?

Durant els meus anys de docència, l’escola ha canviat físicament i també pedagògicament. Els canvis digitals, el projectes, les competències… ens han aportat una manera diferent de treballar i acompanyar l’aprenentatge dels alumnes.

Un altre canvi important és la TUtopia, com a narrativa de sentit, que es fonamenta en els valors que hem rebut com herència de les germanes i que ara impregnen FEDAC. Tots aquests valors com la interioritat, la recerca de la veritat, la senzillesa i la humilitat…. es mantenen totalment vigents.

La teva feina ha combinat gestió, lideratge i vocació educativa. Què ha estat el més gratificant i el més difícil de portar durant aquests anys?

En el temps de gestió i lideratge el més gratificant ha sigut la reflexió i l’aprenentatge en tot el procés per anar aconseguint i consolidant els objectius. I el més difícil, per mi, era poder mantenir la calma i la paciència per donar temps a l’equip docent per aconseguir els objectius. Un equip està format per persones diferents i amb dinàmiques diverses.

Com a directora, com vas gestionar i acompanyar l’escola durant el canvi de Dominiques a la Fundació FEDAC? Quins van ser els principals reptes i oportunitats?

Vaig formar part de la Comissió fundacional durant dos anys. En aquesta comissió érem vuit persones de diferents escoles de la Congregació. La nostra feina va consistir en visitar totes les escoles, conèixer les diferents realitats, entrevistar-nos amb les germanes, els docents, les famílies… i elaborar els documents per començar a funcionar com a FEDAC. Va ser una feina d’equip. Personalment vaig aprendre molt i agraeixo haver tingut aquesta oportunitat.

La gran família de l’escola

Si haguessis de definir la nostra escola amb tres paraules, quines escolliries?

Les tres paraules serien familiar, acollidora i arrelada a l’entorn. Aquestes  paraules formen un tot.

Som una escola familiar, acollidora i arrelada a l’entorn. Coneixem cada alumne i  la seva família. Som una escola amb anys d’història al nostre poble i molts dels nostres pares són exalumnes que segueixen confiant en l’escola de la seva vida.

Has vist créixer generacions d’alumnes i també d’equips docents. T’ha passat mai que un exalumne/a t’hagi saludat pel carrer i t’hagis quedat pensant: ‘Qui devia ser aquest?’ Explica’ns-ho!

Això sí que et passa! Els alumnes es fan grans i durant un període temps no els veus. De cop un dia et trobes un noi que et saluda amb dos petons i comença a parlar i tu busques el seu nom a la memòria fins que la conversa te’l recorda. Durant la conversa et venen imatges d’aquell nen quan era petit. Són moments molt agradables i fa molta il·lusió quan t’expliquen a que es dediquen, com estan, si tenen fills…

Tens alguna frase o expressió que tothom recordi com a molt teva? Aquella que segur que et cita més d’un exalumne o company/a…

No sé si algú recorda una expressió meva, però si hi ha un pensament, convicció que he expressat  moltes vegades en veu alta a les reunions… i és “ tot alumne pot aprendre”.

El comiat (o, millor dit, un nou capítol!)

Què és el que més trobaràs a faltar del teu dia a dia a l’escola? 

Crec que el què més trobaré a faltar de l’escola seran els alumnes. Sentir les seves veus, els seus comentaris alegres, les seves mostres d’afecte i també poder gaudir  dels seus progressos en el fascinant aprenentatge de la lectoescriptura.

També trobaré a faltar els companys, les complicitats, les rialles i els llaços que amb  els anys hem creat. Molts d’aquests companys i companyes, al llarg de la meva vida a l’escola, han esdevingut amics i amigues amb els que sé que sempre hi puc comptar  i ells saben que poden comptar amb mi.

Ara que obres una nova etapa a la teva vida, hi ha alguna il·lusió, projecte o repte que hagis tingut en pausa i que ara vulguis reprendre?

És veritat que obro una nova etapa, però sé que seguiré sent una mestra i que no deixaré de formar part de la família FEDAC.

Tots tenim coses aparcades i projectes que guardem per quan ens jubilem pensant que tindrem més temps. Són il·lusions i objectius que anem modelant al llarg de la vida.

Una de les coses que em fa més il·lusió és poder dedicar temps als fills, a les netes i  a les persones que estimo, gaudint de les petites coses de cada dia sense deixar mai d’aprendre.

I per acabar… Si poguessis deixar un missatge o desig als companys i companyes que continuen a l’escola, quin seria?

Que cada dia arribin contents a l’escola. Que rebin els alumnes amb un somriure que els faci sentir especials. Que mai oblidin que tots els alumnes poden aprendre i que ells són un referent molt important en la seva vida.

I desitjo als meus companys que gaudeixin del seu dia a dia i que siguin molt feliços fent aquesta feina, tant com ho he sigut jo al llarg d’aquests 45 anys!