Hi ha persones que deixen una marca inesborrable en la vida dels altres, i la Conxita n’és una. Des dels seus inicis com a alumna fins a convertir-se en una mestra entregada i estimada, ha viscut l’escola des de totes les perspectives possibles. En aquesta entrevista, la Conxita comparteix records, anècdotes i reflexions sobre la seva trajectòria, amb la passió i l’entusiasme que l’han caracteritzat sempre. Un viatge per la seva experiència que ens recorda la importància de l’ensenyament i la petjada que un bon mestre pot deixar en els seus alumnes.

1. Els inicis: d’alumna a mestra

 🧐 Si fem un viatge en el temps… recordes el primer dia que vas entrar a l’escola com a alumna? Eres més de seure a primera fila o d’amagar-te al fons de la classe?

Vaig arribar a l’escola amb 3 anys. Els records del meu primer dia els he fet meus sentint els comentaris de la meva mare que és la que em va acompanyar: no vaig plorar, vaig fer petó i un adéu a la meva mare i em vaig quedar asseguda allà on em va dir la Gna. Dolors. 

La classe de maternals estava situada on uns anys més tard vaig està uns quants cursos com a tutora de P5. 

Al llarg de la meva escolarització sempre estava asseguda al davant, a casa meva m’ho deien i jo creia.I us he de dir que jo donava el perfil de bona nena “d’escola de monges”, jo creia sempre. 42 nenes a classe i jo sempre davant i durant tota la meva escolarització: infantil, primària i batxillerat, gairebé sempre asseguda al costat de les mateixes companyes, companyes que ara continuen sent amigues.

 🎓 Quan vas decidir que volies ser mestra? Algú et va inspirar o va ser una revelació com si haguessis vist la llum?

De petita sempre jugava a “senyoretes”, amb la mare i la meva germana, l’únic problema era que la meva germana no s’hi avenia gaire al que jo li deia. Calia buscar solucions i aviat les trobava, a modus d’amic invisible, d’uns quants amics invisibles, explicava contes, muntava diàlegs amb personatges inexistents que situava a les parets de l’habitació. Segons els meus pares amb una precisió màxima, situava els personatges a la paret, sempre en el mateix lloc i sense equivocar-me.

Tot i que confesso que una vegada acabat COU, vaig tenir els meus dubtes, si començar magisteri o biblioteconomia? 

Me n’havia passat moltes, moltes hores a la biblioteca del meu poble estudiant, consultant, fent treballs (no teníem internet). Guiada, ajudada, aconsellada per la bibliotecària. Aquella persona em va fer estimar la seva feina. Però us confesaré, que el fet de poder fer 1r de magisteri a Manresa, 2n i 3r a  la UAB, va ajudar a començar magisteri (biblioteconomia es feia a Barcelona). Mai m’he penedit de la meva decisió i soc una abanderada de l’afirmació: “el nostre present és el resultat de les decisions preses en el passat”.

 📚 I quan vas tornar a l’escola, però aquesta vegada com a mestra… et va semblar més gran o més petita que quan eres alumna?

Sincerament, és que estava tan pletòrica de començar a treballar a la que havia estat la meva escola que fins i tot els possibles escrostonats de les parets a causa del pas del temps, és que ni els veia. I amb l’estimació i acompanyament que vaig rebre per part de les que havien estat les meves mestres i ara m’ajudaven com a companyes, era treballar en un paradís. Sobretot veien i valorant el canvi que la societat i els temps havia provocat en aquelles persones.

2. L’aventura de ser mestra

 😂 Segur que has viscut situacions divertides a classe. Ens expliques alguna anècdota que encara et faci riure?

Les situacions que encara em fan riure, és quan un nen d’infantil m’explica intimitats de casa seva, tipus “això ho fa el papa, allò ho ha dit la mama, sempre em diuen que faci això…,” i és clar, amb la seva santa innocència, expliquen el que no cal. Després quan veus a aquell pare, o a aquella mare, ells tan posats, tan educats, tan correctes, tan empàtics ,… i saps tot el que saps i ells no saben que ho saps. És moment de riure molt, molt.

Com a sincer i amb sentiment el comentari d’una mare de la nostra escola. Mare de dues nenes també escolaritzades a l’escola i en el primer curs de la seva filla, ella mateixa li demana a la seva filla, que no cal que faci el que ella havia fet el seu primer dia d’escola. Ella va començar el llavors P3 i es va passar dos dies davant del mirall, amb la seva motxilla a l’esquena, controlant a través del mirall tot el que passava a la classe. Al tercer dia em va demanar si l’ajudava a treure’s la motxilla, i fer-li les abraçades que havia vist que feia als seus amics i d’aquí va deixar la seva situació davant del mirall.

 Li comenta a la seva filla que la Conxita també l’ajudarà a treure’s la motxilla, li donarà moltes abraçades i…, la mare m’explica que no era la primera vegada que feia aquest comentari a la seva filla, però és que tenia moltes ganes de poder dir-li en la mateixa situació que va viure ella. 

💡 Els alumnes sempre sorprenen… Quina és la resposta més inesperada o genial que t’han donat mai en una classe?

Més que inesperada és repetitiva. Molt sovint tenen la creença que els mestres formem part i vivim a l’escola. Si un dia te’ls trobes fora de l’escola, en un cinema, comprant en un centre comercial, esquiant…, en un principi es queden descol·locats, i comencen amb la roda de preguntes, i quan es reafirmen en què no ets part de l’escola, comença un estat d’alegria i felicitat que saben encomanar molt bé.

 🤗 Hi ha algun alumne/a o alguna situació que t’hagi emocionat especialment?

M’emociono cada vegada, i han estat unes quantes, quan les famílies et recorden textualment els comentaris, un comentari concret que els vaig fer jo i  que jo ni recordo. I  la família et continua agraint aquell comentari. Sobretot perquè la família aquell comentari s’ho ha fet seu com si fos un valor de vida.

I per emocionar-me amb els alumnes, cada vegada que coincideixo amb alumnes i ara després de mols anys, són ells/-es els que canvien de vorera, creuen el carrer per venir a saludar-me, per explicar-me que encara recorden  moments que vàrem passar junts … i et fan el comentari del record concret, o els alumnes que ara ja son pares i els comenten als seus fills, que jo he estat la seva mestra i afegeixen alguna anècdota de quan estaven a la classe. 

M’emociono quan recordant la meva formació (postgrau) i estada a l’escola d’adults, coincideixo amb alumnes, sobretot dones que van començar a alfabetització, acabant amb el certificat d’estudis primaris i encara ara, que alguna ja és octogenaria, et continua agraint que l’acompanyesis en el seu procés d’obertura a un mon que desconeixien. Ho recordo com un moment molt enriquidor que sent jo molt jove rebia la confiança i l’agraiment de persones que de segur haurien pogut ser la meva mare.

 🚀 L’ensenyament ha canviat molt amb els anys. Ara hi ha més tecnologia, però… hi ha alguna cosa que no ha canviat mai dins d’una aula?

Tot i que la frase més recurrent és que ara els nens són diferents. Si continuéssim tenint la ràtio a 40 alumnes per classe, ara no podríem perquè els nens i les famílies són diferents. Crec que és una veritat a mitges. O sigui són diferents, però nosaltres també ho som. És un compendi de molts factors que marquen aquesta diferenciació ara-abans. Però el que segur que no ha canviat dins de l’aula són els nostres nens, els nostres alumnes ens continuen necessitant i nosaltres a ells/-es. I tots els docents que han passat per la nostra escola, i ara nosaltres mateixos ens continua definint creure en allò que fem.

3. La gran família de l’escola

 🏫 Si haguessis de definir aquesta escola amb tres paraules, quines serien?

Serien Comunitat, tots som un. Formem família. Estimar i Compartir. Compartir és sentir-te estimat i respectat. No puc entendre la nostra escola sense compartir. Compartir estimació, coneixements, temps, vivències… compartint la vida.

 👩‍🏫 Has vist passar generacions d’alumnes… T’ha passat alguna vegada que un exalumne/a t’hagi saludat i tu hagis pensat: ‘Ai, qui era aquest?’ 😅 Explica’ns l’anècdota.

Sort que em va fer l’abraçada al final!!!

Estic en dejú, analítica de sang preparada, i les meves venes que no estan disposades a rajar sang. Primera infermera demana ajuda a la segona infermera i aquesta a una tercera. Dit i fet, arriba la tercera i extracció feta.

A les felicitacions de les seves companyes, ella respon amb agraïment i estimació que jo era la seva mestra, valorant amb molt de sentiment com jo formava part del seu procés educatiu i de la seva vida. I és en aquell moment que la reconec.

 💬 Els mestres sempre diem frases típiques… Tens alguna expressió que has repetit tant que segur que els teus alumnes la recordaran per sempre?

“Preciositats”. Els meus nens són preciositats. Tot sovint em surt la paraula quan tracto amb “éssers” que m’estimo. 

Situació: Jo passejant amb la meva família i el meu gos, en un moment concret em dirigeixo al meu gos dient-li “preciositat”, a la que sento el comentari de: “mira la Conxita”. La mare li comentava al seu fill. Ens aturem, ens saludem, ens alegrem de trobar-nos i el nen aprofita per explicar als seus pares que la Conxita també els diu a ells “preciositats” quan estem a l’escola, perquè s’estima molt a ells i al seu gos.

4. El comiat (o més aviat, un nou inici!)

 😢 Què és el que més trobaràs a faltar de l’escola?

Trobaré a faltar sentir-me estimada pels meus nens quan he estat la persona que molt sovint es dirigeixen a mi dient: “mama, vull…  “De seguida riuen de l’errada però t’ho estan dient des del seu petit cor i des de l’estimació que ells m’estan donant.

Trobaré a faltar la remor, el so de la classe (tot i que de vegades es faci silenci)

Trobaré a faltar als meus companys amb els seus consells, sempre disposats a escoltar-me, a ajudar-me…, i sobretot perquè són els meus amics. Amics són els que sempre que els necessites, sempre que els truquis trobaràs resposta. I això és el que sempre m’han donat els meus companys. Sempre que els he necessitat han estat al meu costat. Trobaré a faltar les seves bones paraules de cada dia, les seves rialles, els seus comentaris…, però com que els meus companys són els meus amics, davant d’una possible necessitat mai els trobaré a faltar. Ells /-es estic segura que sempre hi seran.

🛫 Ara que comença una nova etapa per a tu… Tens alguna cosa pendent a la llista de desitjos?

El que darrerament tinc una mica abandonat per manca de temps, vull tornar a parlar amb els meus amics per telèfon, escoltant la seva veu, el seu estat d’ànim… deixant de banda els missatges minimalistes i les icones del WhatsApp. 

Al mateix temps que enriquir-me de la companyia i de l’estimació de la persona que sempre tinc al meu costat, de la persona que encara ara m’ajuda a créixer, la persona que sempre s’ha sentit molt orgullosa de què la seva filla sigui mestra: la meva mare. 

💌 Si poguessis deixar un missatge per als mestres que es queden, quin seria?

Durant la vida aprens que la majoria de les coses no les pot fer un sol.

Cal buscar ajuda. I nosaltres som uns privilegiats tenint al costat als nostres inestimables ajudants: els nostres alumnes, famílies, companys, la nostra pròpia família. 

Els mestres no estem mai sols. Sempre estem donant i rebent. Sigueu generosos i la vida us correspondrà amb generositat.

Quan les famílies et deixen compartir allò que més s’estimen (els seus fills) és el millor regal i agraïment que pots rebre. I és així com es van formant els records del que podem anomenar com l’aventura de la vida.

Els fets i les paraules il·luminen als bons mestres. Mai deixem de creure en allò que fem.

                                                                          Conxita (una mestra)